Crítiques exprés

El Gran Teatre del Liceu comença una nova temporada amb un títol imprescindible del romanticisme rus; Eugene Onegin de Piotr Ílitx Txaikovski amb una producció a càrrec de Christof Loy i amb Josep Pons al capdavant de l'orquestra del teatre. Malgrat que Eugene Onegin...

Ja era hora! Finalment, la vida t’ha donat la gran oportunitat que t’has merescut des de sempre, per tal de deixar ben palés el teu talent! Però com molt bé saben els més pèrfids reis shakesperians ( i en Ricard III és sens dubte el pitjor de tots , i el que menys...

Hi ha cadàvers que no es resignen a desaparèixer així com així de l’escenari de la vida . De tant en tant , et surten al pas gràcies al món de la ficció  cadàvers perplexos davant la pròpia mort que, abans de fer un definitiu mutis pel fòrum, intenten  donar-li una...

No he menjat encara “la paella dels dijous”. I em falten encara també uns quants dies per assistir al retrobament/desafiament que ens proposarà “Rovira vs. Rodríguez”. Però deixant de banda el tríptic que han creat colze a colze Cristina Clemente i Nestor Valente...

  Qui ho diu, que un final feliç ha d’implicar a la força el triomf de l’amor de debò, de l’honestedat, dels tendres afectes i les forces del bé? Si tu has apostat fort per allò que habitualment està considerat com les forces del mal , fent us de tots els...

Fa gairebé tres anys d'aquell recital inoblidable que Sondra Radvanovsky i Piotr Beczała van oferir al Gran Teatre del Liceu quan el teatre va tornar a obrir les portes després de sis mesos d'inactivitat a causa de la pandèmia. Aquest cop, acompanyats de la pianista...

“Sueña el rey que es rey, y vive con este engaño mandando, disponiendo y gobernando; y este aplauso , que recibe prestado, en el viento escribe y en cenizas le convierte la muerte (¡desdicha fuerte!): ¡que hay quien intente reinar , viendo que ha de despertar en el...

Ho reconec: quan un espectacle, una pel·lícula, un llibre, una peça musical etc. etc . etc....em deixa molt marcat (quelcom que tampoc no passa tan sovint, però que quan passa ho fa de manera ben contundent)  , em resulta difícil apropar-me a una nova visió d’allò que...

Poques coses poden haver-hi tant distants entre elles com ara ho són la literatura de Michel Houellebecq  i aquesta altra que practica  Marc Artigau . Però gaudint de l’excel·lent comèdia trista d’Artigau (és ell mateix qui la defineix així) m’ha vingut el cap el...

El passat dia 17 de juny tornava al Liceu un dels títols més bonics del repertori barroc; Dido & Aeneas de Henry Purcell. Una petita orquestra barroca capitanejada per William Christie va fer un tàndem clarobscur amb la coreografia de Blanca Li, una de les...

De vegades ( o potser sempre?) hi ha històries que és millor deixar-les quan arriben al seu punt àlgid, i no indagar massa com han transcorregut després d’ell. I l’historia del petit Ivan Mishukov que, a la Rússia de Boris Ieltsin , va saber trobar en una gossada la...

De vegades ( o potser sempre?) hi ha històries que és millor deixar-les quan arriben al seu punt àlgid, i no indagar massa com han transcorregut després d’ell. I l’historia del petit Ivan Mishukov que, a la Rússia de Boris Ieltsin , va saber trobar en una gossada la...

Per fi. Per fi torna Wagner al Liceu. El teatre recupera una producció pròpia de Parsifal - en col·laboració amb l'Opernhaus-Zürich - que signa Claus Guth i compta amb la direcció musical de Josep Pons. El repartiment, gairebé en la seva totalitat, és excel·lent. La...

“Jo, a Lope, me’l crec, i amb entusiasme”. Això ho deia Lluís Homar, pocs dies abans de l’estrena al Teatro Soho Caixabank de Màlaga ( el teatre d’Antonio Banderas, per si algú no hi cau ara ) del seu muntatge de “La discreta enamorada”. I que Homar es creu a Lope, i...

Entres al vestíbul del Teatre Apolo, la sala que acull les cinc úniques representacions barceloneses del més recent espectacle d’Els Joglars. I et trobes uns grans panels que et recorden les sis dècades que han transcorregut , des que l’emblemàtica companyia liderada...

Torna al Gran Teatre del Liceu la història de Manon Lescaut més de quinze anys després de la seva última funció al teatre barceloní. Aquest cop, l'òpera de Massenet cau en mans del regista francès Olivier Py, que trasllada l'acció al barri vermell on es mostra sense...

Ho confesso : sempre he sentit una molt assumida feblesa per Núria Espert. I quan dic “sempre” ( i seguint amb les confessions) vull dir que des que la vaig veure per primer cop damunt d’un escenari quan jo encara era un adolescent que començava a tornar-se addicte a...

De vegades hi ha trajectes que encara que semblin molt breus poden acabar fent-se gairebé eterns. O, per ser més exactes , de vegades hi ha trajectes que per molt breus que siguin desitjaríem  que es fessin eterns, perquè no voldríem arribar mai al punt cap el qual...

Ho vaig sentir camí del Saló dels Miralls, al finalitzar l’estrena d’aquesta “Alexina B.” a la qual l’auguro ( i/o  li desitjo), la llarga vida que es mereix. Mentre esperava l’arribada d’un ascensor vaig escoltar un breu diàleg a les  meves esquenes en el qual una...

El millor que li pot passar a una companyia que anuncia el seu comiat és que, quan vas a veure allò que es presenta com el seu darrer espectacle, enlloc de deixar-te envair per la nostàlgia, surtis del teatre amb ganes de més, i amb ganes que la companyia  es repensi...